Ceba

 

 

Van ser dies difícils. Això és un fet. Després de posar-me a treballar com a autònom i de tirar bé una bona temporada, un revés brutal en una feina em va deixar fora de joc a tots nivells i vaig haver d’estar una temporada força llarga de baixa, recuperant-me. Amb ajuda artificial, intentava recuperar la gana i la son, i els quilos perduts. Em sentia acabat, perdut, incapaç de res. Tancat a casa entre quatre parets. A casa, però, si més no allà, volia ser útil i funcional fos com fos. Per exemple, cuinant. Ja que estava amarrat a port, com a mínim, aconseguiria que la meva família mengés calent.

Aquest objectiu que ara pot semblar tan nimi, gairebé res, era llavors una tasca dura i difícil. Sobretot perquè la malaltia m’afectava intensament la memòria i la concentració. En aquestes condicions, cuinar uns senzills macarrons o rostir un pollastre podien ser tasques de dificultat extrema. Hi havia treballat, buscant solucions. Us costarà de creure, però ho havia de fer tot, res més que plats elementals, amb la recepta al costat, la recepta de tota la vida, seguint-la fil per randa. I amb una fase prèvia, en què arrenglerava damunt els fogons tots els ingredients, pesats i preparats, per tal de veure ben clar que no em deixava res.

Tot i amb això, no em vaig pas lliurar de gots plens de llet esclatant a terra, cremades amb el forn, o la visió de les clares sense batre, damunt del marbre, mentre la coca ja s’estava coent al forn. Sense ous. O sense llevat, o sense llet. Per llençar.

El cas més sorprenent, però, va ser la desaparició esgarrifosa d’una ceba. Una ceba de Figueres. De dimensions considerables.

 

 

Cuinava, o em preparava per cuinar, uns modestos macarrons casolans. Amb recepta, encara que faci estrany. Vaig començar el projecte amb el meu enfilall d’ingredients, tots ben posats damunt del marbre: la ceba, el tomàquet triturat, la pasta, l’aigua, la sal, l’oli, les espècies i el formatge ratllat. Vaig repassar que no hi faltés res. Cassola al foc, raig d’oli... I quan ja anava a trinxar la ceba, no la veig damunt dels fogons.

 Observo atentament la filera d’elements, tots ben posadets, que ja havia comptat i remirat. Res de res, la ceba no hi era. Un problema. De fet, dos problemes. Un, que si l’havia posat allà, com és que no hi era? Dos, que era l’última ceba que quedava a casa i, per tant, si no la trobava, s’acabava la recepta. I jo, en aquelles coordenades vitals, no era capaç d’improvisar.

Vaig mirar pertot. Armaris, prestatges, taula, racons, terra, escombraries. Fins i tot vaig fer un escorcoll pel menjador, tot i que no hi havia anat a fer res. I finalment vaig haver de concloure que la ceba, mal que em pesés, havia desaparegut de la meva vida sense deixar ni el mínim rastre.

No podia canviar de recepta. Havia de ser aquella. Només quedava l’opció de sortir. Calia abandonar la llar, un espai mínimament segur, per encaminar-se a la primera botiga on dispensessin cebes.

Aviat està dit. Sortir. En aquells moments jo cuinava, amb la metodologia descrita, però estava exempt de comprar producte fresc. Perquè pràcticament no sortia de casa, i en cap cas ho feia sol. Jo només comprava per Internet. Els frescos, algú altre els havia d’entrar a casa.

Què havia de fer? Un dilema d’aquí t’espero. Sortir o no sortir? Comprar o no comprar? Fer o no fer els macarrons? Ara sé que hi havia una tercera via, que era fer els macarrons sense la ceba, però en aquell moment se m’havien oblidat totes les vies. Calia sortir. O això, o posar-me a plorar en un racó.

Fent el cor fort, com un soldat que s’encamina cap al front, em vaig abrigar i em vaig posar un parell d’euros i la clau a la butxaca. Vaig haver de comprovar diverses vegades que, efectivament, duia la clau. Calia estar segur de poder tornar a recer. Vaig acostar-me a la porta i em disposava a aferrar-me a la maneta del pany. Ara havia d’obrir la porta. Sortir. Ai! La situació l’havia viscuda un munt de vegades. Abric, cartera, claus, acostar-se a la porta. No poder obrir la porta. O obrir-la i tornar-la a tancar en un sol moviment. Fins i tot sortir al replà i tornar a entrar com un esperitat. Però aquesta vegada sortiria. M’hi vaig obligar.

Vaig obrir, vaig sortir a l’escala i, immediatament i sense donar-me temps a penedir-me’n, vaig tancar darrere meu. Aferrat a les claus, que duia a la butxaca, em vaig llençar escales avall cap al carrer. El cor a cent per hora i les orelles brunzint, com si em disposés a dur a terme un robatori, o algun altre fet delictiu. Caminar a pas ràpid, mirant a terra, que no em saludi ningú, no veure ningú, no entretenir-se. De pet a la botiga. Un cop d’ull. Detectar les cebes. Posar-ne un parell a la bossa, tant li fa que no siguin de Figueres, que siguin d’on vulguin. Donar-ho a pesar. Pagar. Cap al carrer. Caminar de pressa, capcot, cap a la seguretat de casa. Cap al cau. Pujar l’escala. A gambades. Amb la bossa. Les claus a la mà. El pany. A dintre!

Encara em bota el cor, encara siulen les orelles, però la missió s’ha acomplert. Cebes comprades. Sóc una mena de petit heroi per a mi mateix. De reüll, albiro unes galtes vermelles en passar davant d’un mirall. Em dirigeixo a la cuina. Deixo les cebes damunt la tauleta de bedoll on acostumem a fer els àpats quan només som dos. Podré fer els macarrons. Ho he aconseguit. Agafo aire.

Trinxo ceba, sofregeixo, afegeixo tomàquet, herbetes, sal, deixo reduir. Bullo la pasta, l’escorro, la tiro a la salsa. Formatge per sobre. Gratinar. Contemplar el procés a través del vidre del forn. Uns minuts de retirada per anar al lavabo. Torno a la cuina.

 

 

Torno a la cuina. La idea és ajupir-me a treure la plata del forn, amb els seus macarrons rossets i dient que em mengin. Però aquesta acció queda interrompuda. I queda interrompuda a causa d’una aparició sobtada i fortament impactant.

            Damunt els fogons, al bell mig de l’espai on una bona estona abans havia tingut arrenglerats els ingredients, reposa innocent, i com si mai hagués trencat cap plat, la famosa ceba de Figueres.

M’haig de seure, perquè aquell espai on ara hi ha la ceba jo l’he fet net. He fet el sofregit amb una altra ceba. He sortit! He posat ordre mentre els macarrons es gratinaven. Ningú ha pogut tocar res. Estic sol a casa. Abatut, deprimit, però no pas boig. Veig bé la realitat, encara que em costi adaptar-m’hi, i ara la realitat és una ceba que apareix i desapareix a voluntat.

Podria ser l’altra, la segona de les dues que, com un soldat valent, he anat a comprar? No, perquè les noves no ho eren pas, de Figueres. Amb tot, m’acosto a la cistella de les cebes. La segona de no se sap on, reposa allà, desentenent-se de qualsevol incidència o fet estrafolari.

Em miro la ceba apareguda. És un bell objecte, si t’atures a mirar-te-la bé des d’un punt de vista estètic. Valdria una bona aquarel·la, si les meves fossin bones, i si encara en fes. Però ara, ara què hi fa, aquí? Ara és un objecte diabòlic i, per no pensar-hi més (que hi pensaré més), i per la mala jugada que m’ha fet, se’n va de dret a les escombraries. Sense compassió.