Diablo
Despasso el baldó. Faig una darrera ullada al minúscul mirallet de la paret. Res, un acte gratuït i innecessari. Ja em sé la cara de son, i els cabells rebecs que no arriben a la goma i que s’escapen, els ulls una mica inflats de primera hora. Son i res més. Comença aviat, la vida al vaixell.
Travesso la porta i en fer el primer pas m’adono que allò no va a l’hora. Sé, sense mirar-ho, quin és el motiu que el meu pas hagi estat sorollós i cruixent.
Sé que he trepitjat sucre, escampat davant del meu camarot, i sé que un fil de sucre seguirà fins a coberta. I també sé que ha estat el Diablo qui l’ha escampat, maleïts siguin els seus ossos.
Ja m’ho veia a venir. Que si una dona al vaixell, que si a l’altra marea vam pescar i ara no, mentre em mira de reüll, que si n’hi ha de salats que porten mala sort. Ja es veia a venir que seria jo, la salada. I ara, cap problema, tu, el paio ha escampat el sucre que ho solucionarà tot, que em farà deixar de ser salada i que ens farà recuperar una bona pesca. I que farà que tothom qui ho ha vist, és a dir tothom, sàpiga que la salada de la mala sort sóc jo.
No n’hi havia prou amb sentir-me rara per ser dona, sola en un món d’homes, per no tenir ni una trista companya amb qui comentar aquelles coses de què els homes no en saben ni n’han de saber res.
No n’hi havia prou amb haver de llançar un crit de tant en tant a homes secs i curtits. Perquè, és clar, al cap i a la fi, com a biòloga, jo vinc a vigilar. I les coses, de vegades, no es fan bé. I la meva obligació és dir-ho, encara que algunes mirades se’t clavin de punta.
No n’hi havia prou amb haver de passar el baldó per dormir tranquil·la. Ara, per acabar-ho d’adobar, aquest carallot m’havia d’ensucrar el camí.
A coberta, alguns em miren de reüll i riuen obertament. Altres segueixen capcots, qui sap si rient per sota el nas. Algun s’acostarà i em dirà fluixet que no en faci cas. Però fluixet, eh! I assegurant-se que el Diablo no ho senti. Perquè, és clar, amb aquest no s’hi posa malament ningú. Els que creuen en els seus poders, perquè hi creuen. Els que no, perquè no costa res estar-hi bé.
El capità d’ara, per exemple, que és basc, com la resta de la tripulació, no en vol saber res, d’aquestes supersticions. En altres casos, però, he conegut capitans que sí que hi creuen, i molt. Em costa d’entendre-ho. A mi se me’n refum de totes aquestes manies i collonades.
Del sucre, dels ninotets penjant, de les escopinades...
El Diablo, com tot els mariners, és equatorià. Pugen a bord a Manta, una ciutat portuària, i passem mesos junts. Ell és l’encarregat de treure el mal d’ull, de foragitar la mala sort, d’ensucrar els salats després de detectar-los i, sobretot, d’enfrontar-se als morts i allunyar-los del vaixell. Aquesta darrera tasca és tan important, que em sembla que és per això que tothom el respecta.
Aquí, els morts passegen com si res. Diuen que els veuen. Però jo no he vist mai res, excepte els amulets repartits pels racons. Tot i amb això, no tinc altre remei que escoltar-les, les seves històries. Es veu que ara en tenim un, de mort, a bord.
Diuen que qualsevol que hagi perdut la vida en un vaixell hi romandrà per sempre. Navegui per on navegui el pesquer, siguin quines siguin les aigües que trenqui, el mort seguirà amb ells. No el poden fer fora, sembla ser, només evitar que emprenyi. I només el Diablo ho pot aconseguir, amb els seus encanteris i bruixeries.
També soluciona alguns problemes de salut. Això haig de reconèixer que és bastant cert. L’home té recursos, tradicionals, que solen funcionar. Ara bé, els seus poders només són operatius en dimarts i en divendres. La resta dels dies, es veu que res de res. Encara que el necessitis, no cal que el busquis.
El mort que tenim ara sembla ser dels que emprenyen. Els mariners estan convençuts, si més no, que els estira les cames. De vegades, expliquen, entra als seus camarots mentre estan dormint i els aferra les cames, sostenint-les fortament contra el llit, de manera que no es poden moure. No es poden llevar. Queden sotmesos, indefensos, en mans de l’esperit, fins que ell se’n cansa i els deixa anar, satisfet.
Suposo que allò que els incapacita és la por, el terror de sentir-se convençuts que un mort els aferra les cames. Superstició. Res més que superstició.
Trepitjo el sucre, fent com aquell qui res. Accepto amb un mig somriure les brometes i els consells. Al final, la cosa s’acabarà aquí. És tanta l’eficàcia del Diablo, que ja no portaré més mala sort.
Feinejaré durant el dia. Menjarem. I feinejarem més. Allunyats de qualsevol sospita de terra. Enmig del mig del mar desert. On l’horitzó ens envolta.
Soparem aviat. Mirarem una mica la televisió o jugarem a cartes o a algun joc de taula. Un parell de driblades al gos, el millor amic que tinc al vaixell. I a dormir.
Passaré la balda. Em canviaré de roba. Em rentaré les dents. Llegiré una estona o escoltaré una mica de música. Pensaré en els que estan lluny i calcularé més o menys les setmanes que em falten per veure’ls. Aquesta és una altra vida, aquí vivim aïllats del món de cada dia, del món de terra ferma. Imaginaré què deuen fer els altres, els que trepitgen terra, aquesta nit, sota les mateixes estrelles.
M’adormiré pensant que, com a mínim, jo descanso alliberada dels terrors irracionals, de les aparicions i dels fantasmes, de les increïbles i absurdes supersticions. Pobra gent!
De matinada, però, quan vulgui arrupir-me per esquivar el fred d’aquella hora esquerpa, descobriré que no ho puc fer. Perquè les cames no em respondran. Sentiré la pressió que me les mantindrà aferrades al matalàs i em trencarà la voluntat. No podré llevar-me per tirar-me una manta pel damunt.
Semblarà ben bé que estic desperta. Veuré la claror que es filtra pels costats i per sota de la porta, els números digitals que em donen l’hora. Però, certament, no em podré moure. Allunyaré mentalment la por. Racionalment. Perquè jo no hi crec en aquestes coses. No pot passar-me res. Altres vegades a la vida m’he sentit les cames inertes. Potser se m’hauran adormit.
Passarà una estona que se’m farà llarga. Em negaré a espantar-me, o a reconèixer que m’he espantat. I al final la pressió marxarà. Seré lliure per alçar-me i disposar del moviment.
Jo, que no crec en les supersticions.