Els mals del món

 

Va ser un dels despertars més al·lucinants de la meva vida. Una vida que ja comença a ser més llarga mirant cap al passat que no pas cap al futur. De fet, que és claríssimament més llarga cap al passat que cap al futur. No reconèixer les coses no les canviarà.

Doncs això, un despertar sorprenent al qual seguirien altres fets sorprenents. Res d’important, tanmateix. Res que tingués cap transcendència a la nostra vida. Curiositats que un es troba fent aquest camí entre el néixer i el morir.

Devien ser, no ho sé, potser les set del matí. Clavaria més l’hora si pogués recordar en quina estació de l’any ens trobàvem situats, cosa que dissortadament no recordo. Aquest és un dels canvis més notables en això d’allargar més el fil de la vida cap al passat que cap al futur. La memòria comença a fer de les seves. O sigui, falla.

En definitiva, que devien ser al voltant de les set del matí. Potser quarts de set. Recordo perfectament, això sí, que era en aquell moment en què comença, només comença, a aixecar-se el dia. Fosc, però clarejant.

Em va anar despertant progressivament un so estrany, desconegut, profund i estrafolari que de bon començament, i com a bon dorment, jo vaig anar integrant al meu darrer somni de la nit. En el meu somni, el so va convertir-se fabulosament en el mugit allargassat d’una vaca, cosa que... no ho sé, jo diria que no s’hi assemblava pas gaire, però que el meu subconscient bé que devia relacionar d'una manera o altra en alguna de les seves raconades misterioses.

El so també va ser temporalment, als meus somnis, un despertador brunzent, una màquina elèctrica per fer forats a la paret... i em sembla que... em fa l’efecte que també va ser un borinot. Anava a dir una abella, però em sembla que de fet va ser un borinot.

I després del borinot, finalment, la realitat es va imposar al somni fantasiós. I el soroll, el soroll real, em va acabar despertant gairebé del tot.

No era, evidentment, res del que havia anat imaginant en somnis. No, no. Ara, despert, veia que la cosa no anava per aquí. No era bèstia. No era màquina. Però...què carall era?

Vaig acabar-me de despertar definitivament i vaig parar tota la meva atenció, escoltant en silenci, gairebé aguantant-me la respiració. Era un soroll metàl·lic, segons com. Una vibració, un murmuri potent, una lletania, una repetició, un... un mantra! Sí, sí, ja ho tenia! Era un mantra! No sé com ho sé, en aquell moment. Però sé que és un mantra, tot i que no sé ben bé què vol dir, aquesta paraula, i seria completament incapaç de definir-la.

  El soroll no és altra cosa que un paio que fa Oms. Primer la O, una OOOOO llarga, agafant aire, el tio, o potser deixant-lo anar, ves a saber. OOOOO... I després ve el MMMMM. Un MMMMM llarg, fins que se li acaba l’aire. Suposo. Després fa unes petites variacions, no ho sé... quatre o cinc síl·labes que no aconsegueixo discriminar bé. I després tornem-hi: OOOOO i després MMMMM. De fet, ara treu l’aire, l’ha d’haver agafat abans. Sí, sí, fa Oms. Hi ha un budista, un zen, o el que sigui, a prop nostre.

Acabo de deduir això, mig incorporat al llit i estirant molt l’orella, quan veig el meu fill petit que entra amb cara d’al·lucinat per la porta de la meva habitació. Sembla hipnotitzat. Al voltant de les ninetes dels dos ulls, fet extraordinari en una hora tan matinenca, és perfectament visible tot el blanc de l’ull. Res d’ulls mig tancats per la son, que és el que tocaria. Va amb els ulls tan oberts i amb tant de blanc a la vista mentre avança cap al meu llit que gairebé m’espanta. És la viva imatge d’aquells nens terribles i espaordidors de les pel·lícules de terror

Avança cap a mi fins que considera que ha arribat a la distància justa per fer-se sentir sense cridar. És clar, quan tenim por no volem cridar, perquè podríem atraure l’atenció justament d’allò que ens fa por (i que generalment no sabem què és). Llavors em diu, fluixet i com fregant les paraules mentre les deixa anar: Tinc por...

Res, home, res!, li dic jo. Res de por! És un tio que canta. No passa res, home! Vine una estona amb el papa! Vinga, entra cap al llit!. I s’hi fica d’un salt.

Un tio que canta? pregunta ell, cautelosament. Doncs és una cançó molt estranya. Una cançó de fer por. No, home, no! Res de por!, li contesto jo, animós. Deixa la por pel dia que faci falta! Ara res de por! Ja et dic jo que això és un tio que canta. Que és boig? em pregunta el nano. No, home no, no ho és pas de boig. Només és un paio... estrany.

I és que tot plegat és ben sorprenent, perquè ja fa quatre anys que vivim aquí, al pis. Vaja, que hi visc jo de forma continuada i els nanos hi viuen amb mi quan els toca estar amb el pare. Fa quatre anys, aproximadament, i no ho havíem sentit mai, això, aquest so, aquest paio cantant Oms. Miro d’explicar-li més o menys què crec que és, però el meu fill no ha estat educat en cap religió, ni la budista, ni la cristiana, ni cap altra, i no ho acaba d’entendre. I com a cançó, és clar, ja ho reconec, com a cançó és rara del cagar. I no m’estranya que el nano s’espanti.

Saps allò que fa l’àvia quan diu que resa? Sí, quan parla amb la Mare de Déu, la senyora de l’estatueta del vestit blau. Doncs aquest senyor fa el mateix, ell també resa, però d’una manera diferent. Resa a una altra estatueta. El nano mou una miqueta el cap decantant-lo ara cap a un costat, ara cap a l’altre, mentre prem els llavis. Poc convençut.

La cosa dura uns deu minutets més i després s’atura completament. Ens llevem, despertem el seu germà, un homenet amb el son programat a prova de càntics i qualsevol altre soroll, ens dutxem, esmorzem i els acompanyo a escola.

Després, mentre torno cap a casa, vaig rumiant qui deu ser, que emet aquell so. Per descomptat, no deu ser pas cap dels veïns de sempre. És clar que pot ser un convers, algú que hagi viscut allà, tranquil·lament, durant aquests quatre anys que fa que jo hi sóc i que ara s’hagi convertit en budista, o zen o taoista o el que sigui i canti mantres. Ho farà només un dia? O durarà per sempre? Dependrà de la fe, és clar... Vaja, si dura per sempre, primer serà una mica emprenyador, però després, segurament, ens hi acostumarem. Tot plegat, tampoc n’hi ha per tant. Un cop t’hi habitues i no et sorprèn, el soroll no és pas res d’extraordinari.

Abans d’arribar a casa dedueixo qui és, el cantant. L’he vist alguna vegada per l’escala. Un paio nou, un veí que s’ha instal·lat recentment al mateix bloc on visc jo. Més amunt, perquè l’he vist pujar cap a dalt, passant per davant de casa. L’he mig saludat. Un home d’uns quaranta anys curts, d’estatura mitjana, primet, nerviüt i fibrat com una mala cosa, amb el cap pelat. Vestit amb uns pantalons balders de cotó i una samarreta. És clar que deu ser ell! Deu ser una mena de monjo budista seglar, si és que aquesta variant existeix. Això de les religions i de l’espiritualitat és un món complex. Segur que és ell, no en pot ser d’altre. Vaja, vaja amb el veí nou. Així que ens donarà la llauna.

 

 

 

El so matinal no va durar gaire. Jo no vaig pas protestar, però a la meva escala hi ha vint habitatges. Per tant, hi viu de tot. Tota mena de persones. N’hi ha que s’adapten a qualsevol cosa. N’hi ha que van a la seva i no s’assabenten de res, que no vénen ni a les reunions. N’hi ha que parlen molt, que protesten molt si et troben a mitja escala, a tu que no hi tens res a veure, però mai davant la persona que els molesta. I n’hi ha que t’aporrinen la porta directament.

Finalment devia passar això, doncs. Algú devia aporrinar la porta del cantaire, i el cantaire, al cap d’una setmana i mitja d’entonar els seus mantres quan sortia el sol i quan el sol s’amagava, va callar. Tornàvem a la rutina.

            Llavors, inesperadament, un diumenge, mentre esmorzàvem còmodament instal·lats a la taula rodona del menjador sala, els meus fills i jo, amb les galetes, els cereals, la llet, el cafè, la mantega i les melmelades, fins i tot amb els ous passats per aigua, vam haver de girar de cop els tres caps en direcció al finestral de la terrassa.

Algun objecte força gran baixava planejant cap al carrer. I un altre, i un altre. Ens vam acostar als vidres. Eren pàgines senceres de paper de diari, que baixaven calmosament avall, bressolades per l'airet suau de primera hora, i anaven a aterrar a la placeta arbrada que constitueix el centre neuràlgic dels quatre edificis que l’envolten.

            Vaig sortir a fora i vaig mirar enlaire. Dos pisos més amunt del meu, van aparèixer unes mans que van deixar anar un altre gran full imprès. Vaig cridar: Ei, tu, tio! Què fots, hòstia? Que no ho veus, com ho estàs deixant tot? Que estàs sonat o què? I va ell i em contesta que no, que no ho està gens, de sonat. Que els bojos érem els altres.

            Parlava tranquil·líssim, eh... la veritat és que si l’escoltaves semblava un paio d’allò més equilibrat tot i cantar i llençar fulls de paper de diari. Es veu que això dels Oms, que ara devia fer amb sordina, li funcionava, perquè semblava serè i tranquil. Un home en la pau del senyor.

            Em va dir que els diaris estaven plens de merda. Li vaig dir que no els llegís. Em va dir que això ja ho tenia clar ell solet, que no s’havien de llegir, però que a més a més calia reaccionar.

            Es veu que ens cal fer rituals d’abandonament. Ell abandonava simbòlicament, d’aquesta manera, el mal del món, les especulacions, la corrupció, les coses dolentes, que n’hi ha moltes i és un no parar. Les arrencava i les expulsava de la seva vida. Creia que tots havíem de fer igual. Cony! Com estaria la placeta!

            Però, és clar, com t’hi discuteixes amb un home que sembla la reencarnació del gran Gurú? És que ni ganes en tenia. De debò. El veia tan tranquil que gairebé hagués pujat el parell de pisos que me’n separaven per anar a pregar amb ell, demanant per la pau mundial. L’home era un crack, quina serenitat que hi posava! Començava a ser el meu ídol. Que fotés el que volgués, amb els diaris.

            Ara ja, tant me fa, que llenci el que vulgui. Ja veus. Tot plegat, a mi ni em va ni em ve. Només m’emprenya quan la llençada de diaris coincideix amb les classes. Jo dono classes d’anglès a casa. Les fem a la taula gran, a la sala, davant de la terrassa. Jo hi estic de gust, i els alumnes també. N’agafo només un o dos cada hora, res de grups. I si pot ser gent adulta.

            No els puc pas fer seure d’esquena a la finestra. Fóra absurd. Tothom vol veure una mica el carrer, si pot. Així que, de tant en tant, veus com l’altra persona que està asseguda amb tu obre uns ulls com unes taronges mirant els papers de diari que baixen cap al carrer. Em miren sorpresos. Em demanen si ho he vist. Els dic que sí, que no en facin cas. Que és un budista que expulsa la maldat del món.

            Ja ho veig, que semblen estranyats. Principalment, s’estranyen que jo no m’estranyi. Però és que, és clar, per a ells és nou, mentre que per mi ja forma part de la normalitat, de la vida de cada dia.

            Si quan arribo al carrer trobo fulls escampats, només em cal recollir la maldat i dipositar-la al cubell de les escombraries.Tampoc n’hi ha per tant.