Gavià

 

 

Penjo el telèfon desconcertat. O potser emprenyat i tot, no us ho sabria dir. D’acord, és veritat que estic mig adormit. Em vaig ficar al llit molt tard (o molt aviat, segons com t’ho miris), i potser vaig beure una mica massa la nit passada. Però, sigui com sigui, ara mateix no entenc ni un borrall del que m’acaba de dir l’Enric.

            Mentre vaig cap a la dutxa, intento entendre què volia dir amb allò que ve cap a casa a portar-me el poll. Quin poll? Li he preguntat jo. I ell m’ha contestat, en un garbuix de paraules, no sé què d’un sopar, de les illes Medes, dels polls de gavià... M’està prenent el pèl? Potser és ell, que ha begut massa. O sóc jo, que m’he oblidat d’alguna cosa.

            Un cop dutxat, mentre m’eixugo amb la tovallola, ja més despert, sí que començo a recordar que vaig sopar amb ell, fa uns mesos. De moment, tenim això. I després, mentre omplo la cafetera i la poso al foc, em sembla mig recordar que sí, que em va parlar de les Medes. I finalment, quan el cafè ja me l’he pres, mig intueixo alguna frase boirosa on surt un poll. Res més.

 

 

Érem joves. Jo vivia sol. M’agradava aprofitar les nits, i la ciutat em donava mil oportunitats. Un vespre havia coincidit en un sopar amb l’Enric, un amic que era biòleg, o que estava a punt de ser-ho. Durant l’àpat, anàvem parlant de la feina i dels estudis. Cap a les postres, em va explicar el projecte en què anava a participar, a les Medes. Es veu que la població de gavians a les illes s’havia fet tan nombrosa, tan incontrolable, que començava a ser una autèntica plaga.

Més endavant, vaig saber que els gavians eren uns espavilats. Tot i que n’hi havia a milers en aquells illots, sobrevivien sense problemes, i la seva població augmentava, perquè eren capaços d’anar-se a buscar la vida allà on fos. Malgrat viure a les illes i menjar d’allò que el mar els donava, també tenien la capacitat, quan els convenia, d’enfilar camí de l’interior i d’aconseguir una bona complementació nutricional, picotejant per les terres de conreu de la plana empordanesa. Uns vividors nats.

No sé ben bé per què, la veritat, sembla que algú va decidir que s’hi havia de posar mà, que la situació s’havia fet insostenible. I havien reclutat gent per anar a liquidar els polls d’aquesta espècie. No em pregunteu com els liquidaven, perquè no ho vull saber. Ni em demaneu per què s’hi apuntava, a participar en aquesta activitat, un biòleg. Potser sembla un contrasentit, però puc assegurar que no ho és. Conec uns quants biòlegs, i les fan, aquestes coses.

            En definitiva, que l’Enric m’havia fer saber que s’enrolava per a anar a carregar-se cries de gavià. I es veu que jo, quan m’ho va explicar cap al final del sopar, amb les ampolles de vi ja pràcticament buides i amb aquella alegria de la nit, li vaig dir, no sé si seriosament o en broma, perquè no me’n recordo, que a veure si me’n portava un, de poll.

I ara estava a punt d’arribar a casa. El poll.

 

 

Havia dit que seria a casa en vint minuts i el seu càlcul va ser exacte. M’acabava de prendre el cafè quan vaig sentir dringar el timbre del carrer. Mentre anava a obrir, l’única cosa que em passava pel cap era de quina manera li havia de fer entendre que calia que se’n tornessin cap a casa ell i la bèstia i em deixessin en pau.

            No va agafar ni l’ascensor. Amb quatre gambades, fent gala d’una forma física envejable, es va plantar a la porta del meu pis amb una caixa a les mans. Es va aturar tot somrient davant meu, i jo li vaig allargar la mà oberta, com per intentar aturar-lo, dir-li que no s’esverés. Però no ho va fer. Estava d’allò més tranquil. L’únic moviment que va dur a terme va ser el d’obrir amb parsimònia i cura els cartrons superiors. Un capteniment estrany en un home que liquidava gavians.

Així que vaig veure el poll, vaig saber de manera immediata, inqüestionable i definitiva, que me’l quedaria.

            La forma de la bestiola, els seus tons bigarrats, aquell indefinit plomatge esborrifat i potser la pròpia indefensió que presentava, em varen colpir. Era com un peluix menut, viu i calent, bategant. I a més, era un supervivent. Amb la meva demanda una mica inconscient, tot s’ha de dir, en un final de festa, li havia salvat la vida. Ara ja veuríem què en fèiem tots plegats amb aquella vida. D’entrada, me’n vaig enamorar.

            I va ser així com una cria de gavià argentat, nascut a les illes Medes, es va instal·lar a casa meva.

Érem tots dos sols, fent-nos companyia. No em va sorprendre massa el fet que l’animaló, així que es va anar acostumant a la casa i a mi, i a mesura que creixia, es convertís en un autèntic i genuí animal domèstic. Em seguia per tot el pis, caminant o fent petits saltirons. I menjava amb ganes les sardines o altra mena de peixos que comprava per a ell. De tant en tant, també picotejava alguna coseta pel seu compte, sempre que ho trobés a una alçada abastable.

No volava. De manera que no podia arribar damunt les taules, ni els mobles, ni els fogons. Sí que tastava alguna verdura o alguna menja guardada en els prestatges més baixos.

I així es va anar desenvolupant. I es va convertir en un magnífic exemplar de gavià jove, d’una tonalitat gris platejada. El meu orgull de propietari me’l feia veure com un animal únic. I d’extraordinari ho era, certament. Perquè, a veure... ¿quin altre gavià, per posar un exemple, viatjava tranquil·lament en cotxe fins a Collserola i un cop allà emprenia una bona excursioneta caminant disciplinadament darrera el seu amo?

El meu ho feia. M’acompanyava en aquesta i en altres passejades, encantat de la vida, com ho hauria et un gosset. De fet, tinc el convenciment que qualsevol animal que puguis criar a casa pot adquirir aquest rol. Un rol, però, que no els pertoca.

Tenia la portera de l’edifici absolutament capficada i encuriosida. La dona sentia uns xisclets francament rars i estridents al meu replà, i es devia demanar contínuament quina mena d’animal tenia. No l’havia vist mai, perquè viatjava dins la caixa, de manera que no podia evitar d’interrogar-me cada vegada que em detectava pujant o baixant l’escala. Era un papagai? un lloro, potser? una cotorra? Feia uns crits tan estranys... I jo em feia el desentès i la deixava en la inòpia. No n’havia de fer res, i la seva tafaneria malaltissa i atrafegada rebia un bon revés.

Però el tema de la xiscladissa va anar a més. Com més gran es feia, més xisclava. Prou que semblava content a casa, i amb mi, i amb els amics més propers, però també sospitava que començava a delir-se per alguna cosa més a la seva vida. Va ser per aquest motiu que, quan va arribar el bon temps, a finals de primavera, vaig decidir alliberar-lo. Volia intentar que es reintegrés a la natura.

 

 

Una amiga em va acompanyar, i ens vàrem arribar a la platja de la Barceloneta. Feia un dia francament agradable. La ventada havia deixat un cel intensament blau i lluminós, però alguns núvols escadussers, flonjos i blancs com manyocs de cotó, encara viatjaven sense presses d’una banda a l’altra. L’horitzó estava netament dibuixat. La platja no era plena. Aquí i allà, escampats, alguns valents començaven a prendre el sol abillats amb robes acolorides i alegres, anunciant l’estiu. S’estava prou tranquil, i ens vam decidir a treure’l de la caixa on viatjava.

Al primer moment, va fer el que havia fet sempre quan anàvem al camp, és a dir, fer tombs al voltant nostre i experimentar una mica, picotejant el terra i badant, sense allunyar-se gaire. En un moment donat, però, es va alçar una piuladissa impressionant damunt del mar, que el ventijol ens va fer arribar ben clarament. Dins una franja argentada, a una certa distància de la costa, un fotimer d’exemplars com ell s’entretenien a capbussar-se i a fer volts curts arran d’onades.

Es va aturar en sec. Va aixecar el caparró, tot seriós, mirant intensament cap al mar, cap a l’horitzó, cap a la franja gris platejada d’on venia la cridòria. I, sense pensar-s’ho ni un moment, va agafar embranzida, corrent com un boig i va alçar el vol cap als seus congèneres. Entusiasmat. Per ser la primera vegada que volava, la veritat és que ho feia prou bé. Els banyistes, havent captat que es tractava de l’alliberament de l’animal, es van posar dempeus i van aplaudir espontàniament l’enlairada mentre reien amb alegria.

Em vaig emocionar. Finalment, el meu gavià havia estat capaç de seguir la crida. Ara potser faria la seva vida lluny de mi i no em recordaria, però seria lliure i estaria al lloc que li pertocava. Una llagrimeta rebel i punyetera em va relliscar cara avall. Jo també havia d’estar content, és clar, però no es podia negar que ens separàvem. I això em sabia greu.

El vam veure volar i arribar a lloc, encara ajupits i en silenci. Poc després, parsimoniosament, vam recollir la caixa buida i, duent-la sota el braç, ens encaminàrem cap al cotxe aparcat.

I en aquells moments, sobtadament i com un llamp, el meu gavià va tornar a aparèixer damunt dels nostres caps. Així que de lluny estant devia albirar que marxàvem, havia agafat embranzida i s’havia llançar volant com un esperitat cap a nosaltres, per evitar que l’abandonéssim. No es va voler moure de cap manera del costat nostre.

Ens va seguir cap al cotxe, caminant atrafegat, i hi va pujar voluntariosament. D’una banda, m’agradava tenir-lo al costat. Però també em feia patir pensar que la pobra bèstia volia i dolia, que s’havia d’enfrontar al dilema entre estar amb nosaltres o volar amb ells. Entre el seu instint i l’amistat. I vaig pensar que potser, al cap i a la fi, estava destinat a viure segregat de la seva colla, i dependent de nosaltres. Potser ell sol ja no se’n sabria sortir mai. I vam arribar junts a casa, una vegada més.

Però ja havia tastat la llibertat. Ara xisclava més que abans, i intentava agafar carrereta per volar des del balcó de casa, però no tenia prou espai per fer-ho. Glatia per compaginar les dues facetes de la seva vida. Em trencava el cor.

 

 

La meva amiga gaudia d’un pati força espaiós, així que la vaig anar a veure i li vaig suggerir que el deixéssim córrer per allà, a veure si des de casa seva, en una zona més àmplia per arrencar el vol, es decidia a fer-ho.

Com que semblava que la nostra presència el distreia dels seus desitjos de llibertat, ens enretiràrem cap a l’interior de la casa i el vam deixar sol, intentant córrer i volar pel pati. Ho feia cridant i xisclant, molt atrafegat.

Havíem passat una bona estona a dintre, distrets, parlant d’altres temes, quan vam sentir una cridadissa impressionant, extraordinària, a fora, damunt del pati.

El pati era en una d’aquelles illes interiors de l’Eixample barceloní, encara mig conservada, amb pisos a tot l’entorn. Alçant el cap enlaire, ens va impressionar intensament descobrir, damunt nostre, el vol desordenat i excitat de centenars de gavians que, xisclant tots a l’hora, semblaven animar el nostre amic per tal que es decidís d’una vegada a unir-se a ells. La bellugadissa cobria el cel. Era bonic, però també va ser força inquietant, com si tots plegats, animals i persones, ens anéssim omplint d’impotència.

Perquè el fet és que, malgrat l’excitació i la cridòria generals, el meu gavià no va poder, o no va voler, arrencar el vol i enlairar-se. S’ho passava malament. Potser atrapat una vegada més entre ells i nosaltres.

Vaig decidir que ja n’hi havia prou.

Me’l vaig endur al Delta del Llobregat. Aquesta vegada ho faríem bé. Ja teníem experiència, i la utilitzaríem. Ens vam sincronitzar. En el mateix instant en què ell arrencava el vol, per acostar-se rabent als seus companys d’espècie, nosaltres també vam arrencar a córrer sense cerimònies cap al cotxe.

Aquesta vegada sense mirar enrere, tots plegats havíem engegat definitivament cap als nostres destins.