Horòscop

 

 

 

Juraria que he fet els mateixos moviments que faig dia rere dia, la mateixa maniobra inicial, els mateixos gestos habituals, la mateixa inèrcia de sempre. Però, tot i amb això, ha passat el que ha passat.

Assegut al cotxe, dins el pàrking, he engegat la furgoneta i, amb l’embragatge a fons, he canviat per posar la marxa enrere. Quan el sorollet del motor ha canviat, he tret amb compte el fre de mà. Mirant pels retrovisors, he començat a desplaçar el cotxe enrere, girant poc a poc el volant cap a la dreta per tal de fer tombar cap on calia la part posterior del vehicle.

Ho feia amb una certa inèrcia, una gesticulació reiterada i diària que aconsegueix uns resultats quotidians suficientment satisfactoris. Però avui ha passat alguna cosa estranya, sense que jo me n’adonés. Perquè en el moment en què la furgoneta hauria hagut de quedar llesta per girar el volant cap a l’altra banda i tirar una mica endavant, el que s’ha sentit ha estat el catacrac contundent del parafangs posterior, que s’encastava irremeiablement contra una de les columnes de l’altra banda del passadís central.

M’he quedat uns instants atordit, completament sorprès i desorientat, suposo que pel fet que una acció aparentment coneguda i regular no donés els resultats senzills que se n’esperaven. Després he reaccionat. He baixat del cotxe per fer-ne l’observació i avaluar els danys.

Déu n’hi do! Sí que l’havia ben aixafat, aquell angle del cotxe. Un cop impressionant, que em semblava absolutament desproporcionat amb la mínima velocitat amb què s’havia de fer la maniobra. No sé si la columna també se n’ha ressentit, la veritat, perquè estan pràcticament totes elles escantellades, aquí i allà, a causa dels cops diversos i continuats. No pas meus, però. Jo no havia picat mai amb res, a l’aparcament subterrani de casa.

Hi havia un fet indiscutible i pràctic, però, que era que jo havia de ser a l’hospital, és a dir a la feina, al cap de vint minuts justos i precisos. Aquestes qüestions protocol•làries, molt sovint, són una ajuda i un consol contra les frustracions. I en general m’hi aferro. Com que t’has de preocupar per complir amb les teves obligacions, amb el teu deure, no pots perdre el temps lamentant-te inútilment perquè alguna cosa no t’ha sortit bé. O que no va com tu voldries.

 

 

Els fets eren els que eren, és clar, l’accident s’havia produït i això no es podia canviar. Però el cotxe, amb el cantell esclafat o no, podia circular perfectament. Així que jo el que havia de fer era seguir amb la meva rutina de cada matí. Engegar una altra vegada el cotxe, sortir del pàrking i enfilar sense més demora cap a la feina.

De la furgoneta ja ens n’ocuparíem més tard. No era una necessitat vital. No era més que un automòbil, un bé material. I no hi havia de donar més importància. Tot i que la factura pujaria un pico, això segur. Tampoc m’havia d’enganyar.

M’he enfilat al meu seient i he engegat el vehicle. Evidentment, petava com sempre, el motor no estava pas afectat. He maniobrat per desenganxar-me de la columna i adreçar el cotxe de cara a la sortida. He girat una mica el volant i, mentre controlava la columna pel retrovisor, me n’he començar a allunyar. No puc dir que ho hagi fet tranquil del tot, però sí sense massa símptomes d’estrès.

Després he hagut d’aturar-me un moment i girar el volant cap a l’altra banda, perquè la furgoneta és molt gran i, si no ho hagués fet, hauria picat contra una altra columna que em quedava al davant.

He tombat el cap enrere, per assegurar-me que per la banda posterior tot anava bé i, de cop i volta, no sé pas com, el peu m’ha relliscat del pedal, el cotxe se m’ha escapat uns instants de control i pataplaf!, s’ha estampat, per la banda posterior dreta, contra la columna de la meva pròpia plaça de pàrking.

M’ha semblat molta maledicció per a un sol home, la veritat. Això ja era fer-ne un gra massa. No me la mereixo pas, jo, tanta mala sort atacant-me en tan poca estona. A més, com que no m’ho esperava gens i estava massa tens, o massa relaxat, vés a saber, les cervicals m’han retrunyit i m’he començat a quedar adolorit i encarcarat com una mala cosa.

He tornat a frenar el cotxe i, fregant-me el clatell, que s’anava queixant per la seva banda, he tornat a baixar, amb l’ai al cor, per contemplar una vegada més els desperfectes. Havia aixafat l’altre costat posterior del vehicle. La meitat del darrere de la meva furgoneta semblava treta del reportatge d’algun país en guerra o de qualsevol notícia sobre accidents múltiples.

No he pogut evitar una mena de recompte mental ràpid de la quantitat desorbitada de calés que aquella sèrie de desastres m’havia de costar. Només el tinc a tercers. Una tragèdia econòmica. Però no em compadiria de mi mateix, això sí que no, de cap manera.

 

 

Tot plegat no ha pogut ensorrar el meu pragmatisme. Oi que allò no afectava la funció bàsica del cotxe, que era la de transportar-me d’una banda a l’altra? I oi que ara m’havia de transportar cap a treballar, que era el més sagrat de la meva vida? Dons això és el que faria. I sense més deteniments.

Ara me n’aniria cap a la feina, el primer és el primer, i a l’hora de plegar ja ens preocuparíem per una altra cosa. El vehicle destrossat, per exemple. De moment, calia anar cap a treballar. I estar per coses serioses.

He tornat a desenganxar-lo de la columna, ara per l’altra banda. I ja ha quedat ben posicionat. De manera que he procedit tranquil•lament, però no pas tranquil, a dirigir-me cap a la sortida del subterrani. Després de travessar els diversos passadissos i rampes que em separaven de l’enorme porta metàl•lica, finalment, m’hi he trobat al davant.

La porta estava alçada. La seva pesadíssima meitat inferior volava enlaire per deixar passar els vehicles. Però jo no havia vist sortir el cotxe que em precedia. No sabia si feia poc o molt, que la portalada havia estat oberta. Què havia de fer? Passava de pressa, per intentar arribar amb poc retard a la feina? O m’esperava una estona per estar més segur, la deixava que baixés i després la tornava a obrir jo amb la meva tarja?

Tenia pressa. Estava alterat i no ho acabava de reconèixer. Em sentia el clatell adolorit. Volia sortir d’allà dintre. Em sentia atrapat. Anava tard. Amb més retard que mai. Tot plegat m’ha fet decidir.

He engegat, he donat alegria al motor i he passat disparat per la part lliure de la porta oberta. Però, just quan travessava per sota... xac!, la porta ha caigut amb tot el seu pes refotut al damunt de la part frontal del meu vehicle. Per un miracle, no m’ha caigut de ple al mig del cap i ha acabat amb mi. Hauríem de dir, encara, que he estat de sort?

He parat en sec de fer-me el valent.

El proper vehicle que ha passat per allà, que encara no sé si era d’algú que volia entrar o d’algú que volia sortir, m’ha trobat amb una mà a cada banda del volant i el cap repenjat al bell mig del cercle. Silenciosament ensorrat.

 

 

Sóc metge. Podem dir, doncs, que he gaudit d’una formació científica i que la meva vida es basa en l’empirisme, en l’experimentació. Em reciclo, llegeixo, estudio, practico. Crec només en allò que veig, toco, observo i comprovo. Suposo que podríem dir i repetir que sóc un home pragmàtic.

No sé si ho dec només als meus mèrits o allò que en diuen sort hi té també una certa responsabilitat, però el cert és que puc afirmar que he triomfat.

Em vaig llicenciar en medicina, em vaig especialitzar dues vegades, sempre he tingut feina i ara, acabats de complir els quaranta, sóc el director mèdic del meu hospital. Accepto totes les meves responsabilitats. Assumeixo els meus errors, que en general són pocs. Crec en el que faig.

La furgoneta és relativament nova. Un bon vehicle. Una Ford gran, darrer model, que m’està costant un ull de la cara. La vaig comprar perquè, en les meves setmanes lliures, m’agrada molt viatjar pel món.

Som una colla, amb grans i bones furgonetes. Cada estiu organitzem un senyor viatge, les dues darreres vegades a l’Àfrica. I em va semblar que hi guanyaria molt si ho podia fer amb un bon vehicle.

De fet, amb la mida potser em vaig equivocar. Perquè aquest any, quan la vaig estrenar, la idea era viatjar-hi tota la família, la meva dona i jo amb les dues filles, que sempre havien vingut amb nosaltres. I semblava que s’ho passaven bé. Però justament ara que teníem la furgoneta nova, em diuen que ni parlar-ne, que no vénen, que es queden amb l’àvia. Tenen catorze i quinze anys, i em varen etzibar, com aquell qui res, que a elles no les havia pas consultades, i que al que li agradava viatjar a aquests països merdosos era a mi, que elles passaven.

Les vaig haver de deixar a casa a cura (parcial) de la meva sogra, ben compungit. Potser sí que sempre havia decidit jo, però em semblava que decidíem tots, i ara es veu que això s’ha acabat. Ens en va sobrar de furgoneta, per a la dona i per a mi. I, a més, el viatge no va ser cap meravella. Vaig tenir atacs de rinitis, d’asma i de conjuntivitis. Vaig gaudir poc del que ens envoltava, i vaig enyorar molt les nenes. Tot em feia patir. Hi havia moments en què no sabia què hi feia, per aquells móns de Déu.

 

 

I aquest matí, en llevar-me, he fet com sempre. Potser sóc home de rituals. Potser no sóc gaire divertit ni sorprenent, no ho sé. Repeteixo cada dia les mateixes coses, i això em dóna seguretat. Em dutxo i vaig cap a la cuina. M’agrada aquella estoneta sol. I engego sempre la ràdio. Escolto les primeres notícies, el temps, els esports... I, al final de tot, comenten els horòscops. Jo no hi crec en tot això. Ni de broma, vaja. Ja ho he dit, no, que sóc un científic? Però com que els comenten, els horòscops, doncs els sento. No és que escolti conscientment aquesta conyeta del zodíac, però estic per allà fent el cafè i no puc evitar sentir-los. Ells i els seus pronòstics. Potser sí que quan apareix el meu signe paro una mica l’orella, però és un passatemps, una distracció. No hi dono, ni hi he donat mai, cap mena d’importància.

Avui l’he sentit, doncs, el meu horòscop, i m’ha fet riure. En aquell moment, m’ha fet riure.

Hi deia que sobretot vigilés molt, que estigués alerta, perquè era possible que tingués un accident de bon matí. Així que sortís de casa. Potser abans i tot. Al pàrking mateix.

Semblava una brometa estúpida. Qui el té, un accident al pàrking? He baixat les escales cap al subterrani rient per sota el nas.