La mà

 

 

Una altra vegada mongeta seca i truita. Ja li agrada, ja, però cada dia, cada dia... Fins que arribi l’estiu. Les mongetes seques es convertiran en mongetes tendres, a l’estiu, i la truita seguirà igual. Cada dia, cada dia. El cap repenjat a la mà, el colze repenjat a la taula, la forquilla reposant, la boca mossegant cansadament, avorridament, inútilment. I el menjar que no es vol desfer, que no es vol triturar, que no es vol desintegrar, que es resisteix a desaparèixer coll avall. Voltes i més voltes per la boca, ensalivant. Una bola al costat, la galta inflada. Com s’ho fan els altres? Perquè ella mastega i mastega, però la bola sempre hi és, no se’n va, no aconsegueix empassar-se-la, i es cansa, i s’angoixa, i s’aguanta les ganes de plorar, i ja ni sent els renys, ni les amenaces. Si no t’ho acabes tot, posarem injeccions, injeccions, injeccions.

Un dia el practicant dirà prou. Quan l’agulla, amb la tensió i la por, es trenqui un cop clavada. Que no ho veu que aquesta nena no pot tenir gana amb el pànic que té? No, no ho veu. No escolta, no entén. L’home es desespera. Que la punxi un altre, a mi no me la porti més, miri-li la natja, està destrossada, ja no sé on punxar. Com vol que mengi, aquesta criatura, si la por no la deixa viure?

Sota les estovalles, la taula és negra. És negre el bufet, negre l’aparador, negres les cadires. És un menjador petit, una taula petita, una cuina diminuta, un pis minúscul.

Que amaga un secret terrorífic. Una mà.

 

 

Una finestreta dóna als darreres de les cases. Des del seu pis, sovint, observa tres germans jugant en un pati que li sembla immens, inabastable. Criden, juguen, s’embruten, pugen i baixen escales, es rebolquen per terra amb els gossos. Voleia la roba estesa, els colors vius. La mare els observa somrient, divertida, no sembla enfadar-se mai. Es ruixen amb la mànega. L’escena és alegre, però la fa posar trista. Perquè el seu germà no hi és. Per què no hi és el seu germà? I ella no té pati, ni té gos. I la mare no somriu, sempre s’enfada. I tot és tan negre.

Fins ara la seva habitació era mínima, només hi cabia un llitet, però no feia tanta por. Fins que arribava la sang. Sentia la humitat, el doll que esclatava, i s’espantava. Encenia el llum. Tot era sang, els llençols, el pijama, les pesades mantes, el coixí. I el nas encara rajava. I llavors arribava la mare. I, com sempre i per qualsevol cosa, s’enfadava. Cridava, esverada, anava amunt i avall. Amunt i avall. La sang, era el problema. Tot allò era feina, s’hauria de rentar. I s’enfadava. Fuig, surt del llit! Ara s’ha de canviar tot!

Però ara el seu germà no hi és. Viu amb els avis, al poble del costat, no entén per què. I l’han posat a dormir a l’altra habitació, la del germà. Perquè és una mica més gran que la seva.

Però que no ho veuen que allà no hi pot dormir? Que no ho entenen que allà hi ha la mà, que surt cada nit?

 

 

No vol anar a punxar. S’amaga sota el llit. La’n treu arrossegant. L’estira cap a la porta, cap al carrer, cap als escalons, cap a cal practicant. Plora, suplica, promet, es defensa. No pot ni respirar. Però res. Fins que l’home es planti.

No pot empassar el menjar. No vol anar a dormir. Anar a dormir provoca terror, un pànic tan terrible que se li clava als ossos. L’habitació del germà té un secret. I el secret fa una por tan immensa que no hi cap en un cos tan petit. Però no hi ha res a fer, ningú l’escolta.

Vol anar una estona a jugar al pis de sota. És igual de petit, però allà són tres, dos nens i una nena. I sempre riuen. O es barallen. I de vegades, poques, la conviden a sopar o a dinar. Allà s’ho menja tot. No sap per què. Les coses funcionen així. Allà punxa, mastega i empassa. Allà, amb els amics, el seu cos funciona i sap menjar. A casa no. Si la veïna li diu que la nena ha menjat bé, perquè la mare estigui contenta, la mare no està contenta. La mare s’enfada.

 

 

I quan arriba la nit, li toca anar cap a l’habitació maleïda. No hi ha finestra. No hi ha carrer. Un forat alt, a la paret, comunica amb un passadís ínfim. El llit és negre, la calaixera és voluminosa i negra, la nit encara és més negra.

No es vol quedar sola, perquè ja sap què passarà, perquè sempre passa. Cada dia del món. Però ara tampoc l’escolten. Cap al llit. Ja és hora que els nens dormin. Però ella no dorm. No dormirà, encara. Perduda la batalla, demana, si més no, la porta oberta, algun llum encès. Però els nens no hi dormen amb el llum encès. Els llums s’apaguen, els llums encesos gasten, i s’han d’apagar. I s’ha de dormir. Encara que vingui la por, i sigui tan lletja. L’ansietat pel que sap que passarà li accelera la respiració, li humiteja el cos, li aclareix la pell, li desboca el cor. I la deixen sola.

Sap que no trigarà. Espera en el silenci terrorífic de la nit i la soledat. I arriba. La sent com s’alça des de sota el llit.

La mà.

Una mà com una garra, que surt de sota el coixí, com cada dia, i li aferra el coll amb la força d’un home. L’escanya i l’ofega. Tant, que no pot respirar, que no pot cridar, que no pot demanar ajuda.

Al final sentiran els crits, algú s’acostarà a l’habitació i la renyaran. Diuen que no hi ha res. I tant que hi ha res. Hi és sempre, cada dia, cada nit maleïda. Però quan hi són ells no surt. Diuen que ho somia, però ella sap que hi és de veritat. Fes el favor de callar. A dormir. No t’has portat bé. Doncs ara tindràs la porta tancada. Pobra de tu que l’obris, pobra de tu que cridis.

I es queda allà sola. Amb la mà, monstruosa, que la vol ofegar.

Com cada dia. Com cada nit.