Llibreria de vell

 

 

Era una fita a la meva vida, entrar un dia per aquelles portes. I no havia estat fàcil. Entrar a la Facultat m’impressionava i m’emocionava. Coneixent poc la ciutat i amb totes les il·lusions intactes, entrava, a fregar de les vuit del matí, al claustre de la Central, en aquella hora encara il·luminat per la claror tènue dels fanals antics. Sentia espurnejar l’aigua a la font del pati de lletres mentre trepitjava, cohibida i entusiasmada alhora, les rajoles negres i blanques camí de les aules. Tot era nou, meravellós, per estrenar. Havia llegit molt pel meu compte, ara persones sàvies m’orientarien pel bon camí de la literatura.

 

 

Ningú no m’havia explicat que existia una literatura catalana. És clar que coneixia alguns escriptors però desconeixia el corpus general on aquests autors se situaven. M’havien amagat un tresor. Allà, en aquelles aules velles de la Central, asseguda als seus bancs de fusta antiga solcada per centenars de frecs, unglades i ratllades; aquells bancs que s’enfilaven cap a les parets del fons, se’m va obrir un món infinit.

M’havia matriculat a hispàniques pensant que no hi havia altra cosa. Al cap de quinze dies, la percepció havia canviat. Descobrir la literatura catalana, i començar a fer-ho pel Modernisme, malgrat el professor fos un plom, va ser un esdeveniment extraordinari. Un munt de noms nous, un munt de llibres nous, hores per dedicar-hi.

Anotava entusiasta qualsevol autor i qualsevol títol que algú anomenés a classe, professors o companys, o un que passava per allà. Ho havia de llegir tot. Els poquíssims diners que podia arraconar hi anaven destinats. Arrasava les biblioteques. Però hi havia un problema, és clar, pràcticament no hi havia edicions modernes dels llibres que em feien llegir o m’aconsellaven. Durant molt de temps, els motius són prou coneguts, no s’havia editat en català.

Gràcies a aquest fet, que no deixava de ser rematadament trist, vaig descobrir un univers superior: la inesperada, màgica i suggerent bellesa de les llibreries de vell. L’espai, la calidesa, els colors, la fusta, les olors. Entrar-hi em transportava.

Anava trobant les joies desitjades, les edicions antigues, les més inesperades, primeres edicions. Eren llibres utilitzats, amb les puntes gastades, de vegades molts senzills, d’altres no tant, amb les lletres daurades o gravades, els lloms esfilagarsats. Me’ls enduia a casa, els fullejava una vegada i altra, els mimava. I els prestatges de fusta senzilla s’anaven omplint amb aquelles troballes esllomades, de fulls esgrogueïts.

 

 

Fent aquest camí, vaig arribar un capvespre a una petita llibreria del carrer del Pi. Darrere una entradeta amb un petit aparador a l’esquerra i una porteta a la dreta, s’allargava una diminuta llibreria de vell que, al primer moment, em va semblar que era tancada. No es veia llum a dintre. Però la tarda era avançada, no podien tenir tancat. I Els sots feréstecs se’m resistien, no hi havia manera de trobar-los.

Esperonada per l’ànsia d’aconseguir el llibre, vaig fer el gest  de provar d’obrir la porta, malgrat la manca de senyals de vida a l’interior ombrívol. Era obert, i vaig penetrar a la penombra, intentant veure alguna cosa amb la mica de llum que, des del carrer estret, s’esmunyia dins la botigueta.

Mentre m’endinsava en la foscor on reposaven els prestatges cobejats, una figura se m’anava acostant i em venia a rebre. Era un home gran, de fet un ancià. Malgrat la manca de llum, em vaig adonar que anava molt ben arreglat, amb camisa blanca, vestit fosc, mocador alegre al coll, bastó elegant a la mà anellada.

Creia que ens estàvem mirant l’un a l’altre i no acabava d’entendre que ho haguéssim de fer a les fosques. Com que el local era tan vell, vaig pensar, devien tenir problemes d’electricitat, aquella tarda grisenca. Poc a poc,  l’home se’m va acostar més i em va demanar si jo era una senyoreta de bona família. Em vaig adonar llavors, en la proximitat, que l’home era cec. I vaig quedar bocabadada que hagués tingut tan clar que jo era una dona, no podent-me veure.

Entre les ombres, podia observar la seva cara amable i encuriosida. Entenia què volia dir amb allò de bona família, i li vaig contestar que no. Llavors, va dir l’home, vostè és una estudiant. I li ho vaig confirmar. Vaig suposar que, per la seva experiència, aquests eren els dos tipus de dona jove (perquè ostres, també devia haver deduït que jo era jove, i per tant estudiant) que podien entrar a  la seva botigueta i interessar-se pels llibres vells.

Mentre jo rumiava si devia ser la meva olor allò que li havia donat tantes pistes, ja que ell havia parlat abans que jo, em va demanar què buscava. Li vaig dir. No gosava dir-li que estàvem a les fosques, els meus pocs anys em cohibien davant la situació.

L’home parlava castellà, i estava ben al cas del que jo li demanava sobre literatura catalana. Mentre em donava amable conversa, es va desplaçar i va començar a toquejar entre els lloms de les lleixes antigues. Jo em mantenia al seu costat, prement els meus ulls miops i intentant veure les lletres dels lloms. No calia. Els seus dits àgils i experts eren els seus ulls. Sabia perfectament què hi havia a cada prestatge, quin gruix tenia cada llibre, quines lletres gravades, quin llibre veí.

Aviat es va adonar que el volum no hi era. L’havia tingut, però segurament la seva neboda, que l’ajudava, l’havia venut. Li sabia molt de greu. Li vaig dir que no s’amoïnés, que seguiria buscant, que buscar ja m’agradava. I encara vam parlar una estona més sobre els meus estudis i sobre literatura.

 

 

Ens vam acomiadar donant-los la mà. Quan jo sortia, una dona entrava a la llibreria, caminant de pressa, amb la gavardina voleiant. Dirigint la mà a l’interruptor de l’entrada, va encendre els llums mentre ens demanava què carall fèiem a les fosques. I així, abans d’allunyar-me, vaig poder veure amb més claredat la cara cantelluda però amable del vell llibreter cec que, amb un somriure bondadós i traient importància al fet, assegurava a la dona que la llum no ens havia fet cap falta.

Vaig marxar poc a poc pel carrer fosc, girant-me de tant en tant per contemplar, ara sí, la llibreria il·luminada que escampava, enllà del carreró estret, la seva claror generosa.