Pedres antigues

  

 

Agraint que l’habitació de l’hotelet disposi d’un escalfador d’aigua i d’uns sobrets de te i de cafè, em preparo una infusió i, amb la tassa a la mà, m’acosto a la finestra oberta. Finals d’agost. Ja hauria d’haver baixat la calor, a la ciutat, però, malauradament, en fa molta. Al voltant del migdia arriba a ser fins i tot desagradable. Això m’ha sorprès, no m’ho havia esperat pas en preparar el viatge, que em tocaria suar. Sóc a Salzburg, no pas a Barcelona.

De la finestra estant, m’entretinc contemplant el carrer antic, les cases de pedra, les botiguetes i els cafès, els rètols de ferro forjat penjats als murs de la vila. Diuen que embafa, aquesta ciutat, de tan ben arreglada com la tenen. A mi, de moment, em sembla molt agradable. Però jo no hi visc, és clar. Viure-hi seria una altra cosa.

En una de les velles portalades, han conservat, aferrats a la pedra, uns mànecs antics de fusta tornejada. A cada mànec, en unes etiquetes d’esmalt, apareixen impresos els números dels pisos. Quatre plantes. Estirant el mànec de fusta que li correspon, fas sonar una campaneta al pis que vols. L’enginy m’ha robat el cor. Remet a la bellesa incomparable de la simplicitat.

Just davant la nostra cambra, una arcada carregada d’anys emmarca, amb una estètica austera, l’entrada d’un carreró estret. Per uns moments, ara, a peu dret, reflexiono sobre la meva relació amb la pedra antiga, les velles arcades, la fusta ennegrida i el ferro. La meva bona disposició vers les parts antigues de les ciutats.

 

 

A Darmstadt, hi havia anat per visitar la Núria, que llavors portava un parell d’anys a Alemanya. Vivia en una zona residencial per on ja havíem passejat. Li vaig demanar, doncs, que em portés al centre. Ens hi vàrem arribar en autobús. Recorreguérem botigues, places, mercats. Anava insistint que em portés al centre. Caminàvem una mica més, vèiem més places i més botigues, algun cafè, però jo no em sentia satisfet.

Ostres, li vaig dir, movent molt les mans i intentant fer-me entendre, porta’m al centre, centre, allà on hi hagi l’església, o l’ajuntament, o el que sigui. Llavors ella es va aturar, es va girar cap a mi i em va mirar fixament, amb cara de començar a perdre la paciència. Ja l’hem vist, l’ajuntament. Ah sí? Però que teniu un ajuntament modern o què?

Què busques? em va dir, estàs buscant la part antiga? Doncs sí, potser sí, diguem-ne la part antiga. Però què dius? va fer ella, com perdent la paciència. No n’hi ha, aquí, de part antiga. Aquí el més antic que hi ha és dels anys quaranta. Em va obrir els ulls. És clar. Alemanya bombardejada. Reconstruïda. En algunes ciutats, tot era nou.

Me la vaig mirar sense veure-la, una mica desconcertat, i li vaig suggerir d’anar a fer un cafè. A la part que fos.

Caminant al seu costat, en silenci, no podia evitar una profunda tristesa pensant en la gent que havia de viure allà, enmig de la modernitat, de la cosa acabada de fer. Sense les pedres velles, sense història, sense no sabia ben bé què. Em vaig sentir perdut, buit, desorientat. No sabia cap on encaminar la resta de la passejada, que ja se m’havia tornat absurda.

M’haurien pogut commoure per molts altres motius, els habitants d’aquell país. El mur encara hi era i jo l’havia visitat no feia gaire. Però, finalment, allò que va fer que em compadís d’ells va ser que no conservessin les pedres.

Hi havia parcs, hi havia places, hi havia arbres, llars d’infants, escoles en excel•lents condicions, feina per a tothom... però em vaig adonar (no ho vaig decidir, no va ser racional, vaig sentir-ho intensament i sense poder fer-hi res) que jo, allà, no hi podria viure.

Als Estats Units, se n’hi va anar a viure una temporada la Maria. Voltava per les ciutats de la costa Est, i m’enviava correus on em deia que no li agradaven. Ni els pobles ni les ciutats, em deia, només m’agrada la natura, el paisatge. I jo li contestava: Però no te n’agrada cap, de ciutat? I ella, sí... si estan bé... hi ha molts parcs, la gent va en bici, camina sota els arbres... però, no ho sé, no m’acaben d’agradar.

Segurament, la meva amiga enyorava les pedres antigues.

 

 

Ara, aquí, repenjat al marc de la finestra, observant un carrer vetust mentre m’arriba el so brunzent de l’assecador des de la dutxa, ho vaig entenent. M’adono que busquem, d’una manera gairebé inconscient, la pedra antiga als pobles i a les ciutats, i que quan la trobem ens sentim més complets. Potser és l’energia del passat, el batec de les vibracions antigues, allò que ens recolza a terra.

Hem tingut la sort de trobar un hotelet auster com un monestir, aquí al centre, dins un edifici antic com tots els que ens envolten. Hi ha història als carrers, a les places, a les escales per on pugem cap al dormitori, a les bigues de fusta, a l’interior dels bars, fins i tot, sovint, als lavabos dels bars.

Em repenjo al llindar de pedra de la finestra per contemplar més pedra. I observo la gent que passeja pel carrer, ara que no és de dia ni de nit. Ara que els llums guspiregen màgicament damunt del gris blavós fosquejant del capvespre.

I és des d’aquí que, sorprenentment, em sembla veure passar un conegut.

Però no pot ser. Un amic d’infantesa que fa com a mínim quinze anys que no veig. La seva aparició ha estat tan fugaç que no l’he pogut veure bé. L’home ha entrat a grans gambades dins d’una botigueta minúscula.

Encuriosit, segueixo a la finestra sense perdre de vista la portalada per on s’ha esmunyit. Fins que el veig sortir. Me’l puc mirar bé, ara. Sembla que ja ha fet el que fos que hagués de fer de pressa i passeja tranquil, badant davant dels aparadors, just sota la meva finestra. De fet, el puc veure tan bé i tan detalladament que m’adono, sense cap mena de dubte, que no l’és pas l’amic en qui m’havia fet pensar.

Efectivament, he de concloure que ni tan sols s’hi assembla. Tot i que bé deu tenir un aire, ja que me l’ha tornat al pensament.

Ha arribat el meu torn per ocupar el bany. Entro, em dutxo i em vesteixo per anar a sopar a un localet que hem trobat durant la passejada, i que ens ha semblat íntim i confortable.

Tres quarts d’hora més tard, entrem al restaurant. Un cop asseguts, ens acabem de convèncer que hem triat bé. El meu company té molt bon ull, per a aquestes coses. El local és agradable, decorat d’una manera senzilla però càlida, amb molta fusta treballada, envellida pels anys. Giro el cap a banda i banda, per donar una ullada completa al meu voltant, als quadres i detalls penjats a les parets, al mobiliari, la il•luminació... I llavors el veig.

Sí, el veig.

Ara no és ningú que s’hi assembli, és ell sense discussió. L’amic que fa quinze anys que no havia vist. Cap dubte possible. I el seu aspecte, al cap dels anys, no s’assembla gens al de l’home que caminava pels carrers. És simplement l’amic.

L’home que voltava sota la meva finestra ha estat només l’herald que l’anunciava, una mena de premonició inexplicable del fet que acabaria trobant l’amic de debò.

Ell s’adona també de la meva presència. Ens posem dempeus i avancem somrient, acostant-nos d’un cap de menjador a l’altre. Amb els braços enlaire i una divertida cara de sorpresa.