Qualificacions

 

 

 

Primer va sonar l’intèrfon. Eren en Marc i l’Ernest. Vaig sortir al balcó. Anaven amb les seves millor gales d’anar a córrer, o sigui que més aviat fotien riure, i em van intentar convèncer cridant des del carrer per tal que m’unís a ells i bellugués el cos. Els vaig aviar. No estava per córrer, nois, ni per a res, realment. Només per a l’examen dels pebrots. Així havia estat tot el juliol, i així seria tot l’agost si Déu no hi posava remei. Tocava treballar, com sempre, i a les hores lliures preparar l’examen de recuperació de l’única assignatura que m’havia quedat a quart de carrera. Un bell estiu, us ho podeu ben creure, d’aquells que foten fàstic, parlant clar. Després va sonar el telèfon, i no el vaig ni despenjar. No volia aixecar-me. El nas als apunts.

Aquells dies amb prou feines dormia perquè, és clar, quan estàs tan ofuscat, dormir vol dir perdre el temps, i el temps era necessari i s’havia d’ocupar estudiant. M’hi obligava algú? Doncs jo, amics meus, jo. Jo mateix. M’havia de treure del damunt aquell mort, aquella làpida, fos com fos. El meu nivell era baix, ho confesso sense manies, però, per si això fos poc, el professor era un cas com un cabàs.

En Soteres era força divertit a classe, tot s’ha de dir, però ningú discutiria amb mi el fet evident que sovint semblava tocat de l’ala. Ens feia comprar llibres escrits per ell. Lectura obligatòria. Unes setmanes o uns mesos més tard, ens deia que ni ens els miréssim, perquè ell mateix els havia intentat llegir, un cop publicats, i no s’entenia res de res.

Era sincer, l’home, no ho nego, però l’avís arribava tard. La cosa anava així, i us asseguro que les meves justíssimes economies d’estudiant no donaven per brometes d’aquesta mena. Un mort, doncs, a tots nivells, un sac de roques que m’havia de treure de sobre fos com fos si volia prosseguir amb una vida personal i laboral més o menys normal.

Al llit, intentava mantenir-me quiet i adormir-me. Triomfava en la primera part del projecte. Em mantenia quiet. Del tot? Doncs no. El cos, quiet. El cervell, en plena orgia de falsa erudició. Temes i més temes. Bum, bum, bum, bum. Repassava sense descans els temes ja estudiats. Pensament circular, inútil, obsessiu. Semblava que més que guanyar-hi res, havia de perdre el poc que sabia. Però frena-ho, això...! Algú ho sap fer? Doncs que me’n doni la recepta. La ignoro. Em perdo en una selva espessa de pensament erràtic i de mal rotllo que ni us ho explico.

I així estàvem. I la taula d’estudi a l’habitació, per si fos poc. En la penombra, endevinava els diccionaris, les carpetes, la tassa trencada dels llapis, la pila d’apunts. I el cas és que a mi normalment no em passa, això. No sóc home de patir pels exàmens. Els faig i prou. Però ara estava angoixat, atrapat, acollonit, insegur, fastiguejat. I m’aturo, però podria seguir amb una bona llista d’adjectius, cap de bo.

Cony, només calia fer un cop d’ull a les estadístiques per veure com les gastava el professor en qüestió. Un monstre dels suspesos. El rei dels uns i dels dosos. Amb un tres ja semblava que triomfaves. I jo no era millor que els altres, amics meus. Sóc un paio normal, que va fent i prou, no estic tocat per l’alè dels genis. A mi m’han d’explicar les coses d’una manera clara. Si el mestre que m’ensenya viu mentalment esgarriat entre esbarzers, com carall me n’he de sortir, jo? Res. Un conyàs d’estiu. Una autèntica merda. No el puc definir millor.

 

 

Va arribar el dia. Vaig pencar, a l’aula. Un fet interessant, si considerem que amb prou feines entenia què s’esperava de mi. Havia llegit, pensat i escrit, durant l’examen. Ja era molt. I havia suat, d’això en podeu estar segurs. Suat, cansat i amb certa sensació de derrota avançada, així és com vaig sortir de classe. A casa directament, i a la dutxa.

No parlar-ne amb ningú, no repassar apunts, ni llibres, no buscar la resposta a les preguntes, que segurament tampoc existia enlloc. Buidar d’una manotada la taula de tortures. A cagar l’assignatura, els dubtes, l’estiu refotut i perdut. Si en quedava alguna engruna, de l’estiu, l’aprofitaria. Vaig fer explotar l’agenda. Vaig cremar la platja. Em vaig cremar jo. En sentit literal i figurat. Vaig tancar els bars, de vegades sense ser-ne gaire conscient.

No aprofitava res, no gaudia de res, no em concentrava en res. Havia d’esperar quinze dies.

 

 

Passen els quinze dies. Arriba l’hora acordada. A les cinc de la tarda, l’hora fatídica de la mort del torero. Em presento al claustre de la Central. Concretament, em planto davant la cartellera on han de ser anunciats els resultats, alliberadors o fatídics.

El tauler és ple. Obro bé els ulls, bellugo les ninetes cap a una i altra banda per repassar tots els paperots que hi pengen. Però res. Aquest és el fet estrafolari que us volia comentar. Res de res.

Que què vol dir res de res? Doncs que no veia una merda. No hi veia, xavals. No hi veia. Us ho juro. No hi veia un borrall.

Una mena de boira m’entelava la vista. Els papers no eren res més que un garbuix confós i esborronat on no podia distingir ni un sol signe comprensible. Allò no es podia llegir. Els ulls no em responien.

Mirava i mirava. No veia res.

No podia ni endevinar quin era el refotut paper que em calia enfocar. Una dansa giratòria de papers em marejava, em feia rodar el cap.

Vaig percebre entre la confusió un xaval que es posava al meu costat, fixava la vista uns instants damunt el tauler maleït i se n’anava amb les espatlles caigudes. Semblava que el marrec havia vist alguna cosa. Ho vaig tornar a intentar després d’enretirar-me un moment i fregar-me els ulls. Primer amb les mans, després amb un mocador de paper.

Torno a enfocar la vista cap al tauler de suro. Novament, s’havia convertit en un garbuix d’ombres absurdes. Allò que havien de ser lletres i números eren signes estrafolaris que es movien absurdament en una mena de dansa de la mort. No podia aturar-los. Fregava els ulls, fixava la vista, triava un bocí de paper, m’hi acostava més. Tot era en va. No podia llegir, i punt.

Vaig arribar a perdre l’equilibri. Era això, el que en deien vertigen?

Em vaig enretirar. Vaig encaminar-me cap al centre del pati. Vaig estirar-me a terra, perquè em rodava el cap i em semblava que cauria a plom d’un moment a l’altre. Vaig intentar respirar a fons, calmar-me, relaxar-me. Deixar que circulés la sang. Em va portar el seu temps. Després hi vaig tornar, matant-me per respirar profundament i no deixar-me portar pel pànic.

Quan finalment vaig descobrir el llistat que tocava, i el meu alegre aprovat lluint al bell mig del full, vaig poder cridar i alliberar-me. Ho vaig fer tornant al bell mig del claustre, sota el cel. Vaig cridar a ple pulmó i el crit es va escampar. I aquell retall de cel blau es va anar fent més i més ample, més i més gran, fins a ocupar tota la ciutat il•luminada.

 

 

Vaig sortir al carrer. El sol brillava amb una alegria oblidada. La gent caminava lleugera. Els vestits lluïen, de tots els colors, i voleiaven amb un ventet alegre. Al bus, tots semblaven somriure contents. Els vaig contemplar amb una immensa tendresa. Amics, germanes. Els hauria volgut abraçar tots, unir-me a ells. M’havia convertit en un ésser sociable, amable i bondadós. Oblidada aquella bèstia encauada que només estudiava i estudiava, o l’home ofuscat que esperava una refotuda llista.

Barcelona lluïa esplèndida, més bella que mai, i jo era un paio afortunat. Si m’afanyava, encara podria engrapar d’una estrebada un retall, un esquinç del vestit d’aquell estiu que se m’havia estat escapolint.