Tardor al Montseny

 

 

És tardor. El Montseny presenta el seu aire majestuós, serè i alhora màgic de sempre. Però ara, a més, s’hi suma la calidesa les seves entonacions grogoses, rogenques, ocres, ataronjades... que inviten al viatge interior, a la plenitud. I aquesta sensació queda encara reforçada per una boireta baixa, juganera, pàl·lida, que apareix i desapareix oferint un vel seductor a un paisatge ja de per si misteriós. La serenitat, però, està lluny de ser total.

Caminem amb dos nens de tres i cinc anys. Es queixen, s’aturen, gemeguen, protesten de la caminada. De tant en tant, els prenem una estona en braços, o cantem una cançó animosa que encomana el ritme. Més o menys, segueixen. Canten, piquen de peus. I tornen a cansar-se.

Al grup hi ha també dos adolescents. Caminadors entrenats, coneixedors de camins de muntanya, alta i baixa. D’adults en som quatre. Més relaxats els pares dels adolescents, més atabalats els responsables dels petits. El conjunt és divertit. Diverses edats, diverses experiències, i un camí per recórrer.

Arribem sota uns magnífics castanyers, frondosos, espessos, que deixen passar la llum però amb certa recança, sense escarafalls, creant una atmosfera que permet cert misteri, un bri de màgia. Al peu dels castanyers observem el terra solcat, remenat, trepitjat, laboriosament treballat pels senglars.

Els petits estan encuriosits, els més grans s’expliquen: Aquí vénen els senglars a buscar menjar, remenen entre les arrels, desenterren aliments, brots, nutrició que troben interessant... Els nens obren uns ulls encara més grossos, imaginant-se un senglar, o molts senglars. Foscos, enormes, amb grans ullals, peluts.

 Una subtil esgarrifança els recorre visiblement en imaginar-se l’animal fascinant i alhora espaordidor. És una esgarrifança bona, d’aventura. Senten encara que res de mal els pot passar, protegits pels grans del grup. Cap perill, doncs, només creativitat i aventura. I el subtil plaer de la petita por.

            La joveneta s’ajup, els cabells negres i llargs recollits en una cua, amb els menuts agafats de la mà. Gaudeix, al costat d’ells, de la resta d’infantesa que li queda. Els explica què hi poden trobar, els senglars, al fons del solc; els ensenya la verdor dels brots tendres, contrastant amb la foscor de la rica terra remoguda on arrelen els castanyers. I, amb els petits ja força esverats, els proposa fer de senglars. Va, gratem, gratem! Solquem, solquem! I els menuts es posen a llaurar la terra encantats, i comencen a embrutar-se, cada vegada més enriolats i feliços. I llavors es produeix l’inesperat.

 

Una argentada forma minúscula apareix, lluint amb força, enmig de l’humus negrós. És una figureta menuda que brilla i guspireja, platejada, amb volum, i amb una forma tan concreta que no pot ser més concreta. La figureta de plata representa un senglar. La sorpresa és majúscula. La prenen entre les mans, se la passen de l’un a l’altre, la netegen de sorra, la freguen contra la roba. Les cares il·luminades, d’absoluta fascinació.

            Ja no ens queda cap mena de dubte sobre l’existència de la màgia entre els vessants, les fondalades i els pous de glaç del Montseny.