ÉREM ÀNGELS
Érem àngels és el segon cas dels investigadors Marc Vernet i Tina Garcia. Si a Quinze dies de tardor es tractaven el tema social de la prostitució a la carretera i el tema individual de la pèrdua, Érem àngels tracta el tema dels abusos a menors en institucions religioses i el tema individual de la gestió personal dels traumes.
La primera mort, a Girona, no farà sospitar ningú. Els posteriors assassinats a Moià i a Begur seran l’inici d’una investigació policial que portarà a descobrir que els religiosos morts havien estat denunciats anys abans per abusos a menors. Els investigadors contactaran amb les persones que van denunciar les antigues vexacions, ara situats a l’entorn de la quarantena i escampats per tot Catalunya, i també amb l'home que no va voler denunciar els fets i que nega que existissin. Cal saber si els crims recents poden tenir res a veure amb aquells fets. S’obriran ferides antigues i es trencaran molts silencis. El fets han prescrit però les seqüeles potser no.
És primavera, la pluja fa rebrotar amb força la natura, els núvols omplen el cel, el mar guspireja. Els investigadors de Quinze dies de tardor, Marc Vernet i Tina Garcia, s’enfronten a un nou cas. Ell just acabat de ser pare, ella tan en forma i tan ràpida com sempre. En un estil cuidat, aquesta novel·la ens recorda que el passat no sempre és passat del tot.
Els escenaris: Girona, Begur, Moià, La Vall de Vansa, Vallgorguina, Vic i, com sempre, el Maresme.
FRAGMENT DE L'OBRA
La boira dibuixa Cadavo i els seus voltants amb la mirada
difuminada d’una miopia profunda. Cases, camps, ànimes i bestiar
són només una inspiració imprecisa poderosament evocadora.
El misteri i les ombres s’han ensenyorit del lloc. El cel espessit i
tèrbol es confon amb el regne de la terra i n’esborra els contorns.
Les figures, les poques figures que habiten el paisatge, es
mouen malgrat tot. Coneixen l’entorn, les cruïlles, els límits.
Es belluguen entre la boira sabedors de la presència de cada
cosa, de cada volum, de cada essència de vida. Borda un gos i
el lladruc queda engolit, difuminat també; s’escampa entre la
boira baixa, llisca damunt l’herba humida, el fang relliscós, la
primera línia de les tanques filferrades, les recargolades arrels
visibles dels arbres.
Més lluny encara ressona esmorteït, com envoltat de cotó i de
gasa, amortallat, el motor d’una serra elèctrica. Les figures, les
comptades figures, segueixen movent-se dins la boira. I s’ignoren
entre elles.
Es mou amb lentitud, les botes enganxades a la
humitat del fang. Arrossega d’esma una galleda plena. Encara
intenta tornar-s’hi a acostumar. A la terra, al bestiar, al silenci
espès, a una pluja que no cau sinó que embolcalla. A tot el que
deixà abandonat anys abans, en una altra vida.
Una llenca de sol reflectida en unes soques a l’entrada de
l’esllanguit bosquet li crida l’atenció per uns instants. Bada.
S’entrebanca amb una gallina igualment desorientada. Xisclen
baixet totes dues sense massa escarafalls. Se separen trepitjant
fang. Presències vives, amb el lladruc del gos i la llunyana serra
amortallada.