Celebració
Agafa la copa entre els dits per anar a fer un glop de cava, i de sobte: plaf! La copa esclata, literalment. Al voltant seu, a la taula, es fa un silenci temporal, expectant, curt. Els rostres es giren sorpresos cap a ell, mentre les mans queden aturades a mitja acció, immòbils, amb la forquilla, el tovalló, la copa o el tros de pa entre els dits, a mig camí de la boca.
Després, nervis i distensió, tot alhora. Recuperar el gest, la mossegada, la mastegada, el pessic... Mentrestant, alguns, els mes actius, corren cap a la cuina a buscar paper, draps, fregona, escombra, una copa neta, un plat net. S’arreglen com bonament es pot els desperfectes, es recupera l’ambient. Més endavant, un cop ja tots més tranquil·litzats, van arribant les brometes. Ostres, quina empenta! Carai, quina potència! Però, què fas, sempre has de trencar alguna cosa... A veure si vigiles! Com ha anat? Bromes i demandes que ell va contestant una mica inquiet, com s’observarà més endavant.
Havia arribat al dinar ni entre els primers ni entre els darrers. L’àtic ple de claror, els familiars que ja hi eren, la taula parada. Les estovalles blanques relluïen de festa, i també els plats blancs amb la vora daurada de les grans celebracions, els coberts refulgents, el centre de flors, les copes cristallines.
A la cuina, l’amfitriona s’afanyava, nerviosa perquè tot sortís bé, rodejada de la colla habitual d’espontanis col·laboradors. Alguns d’útils, d’altres un autèntic destorb.
Quan a la dona li va semblar que ja estava tot a l’hora, encara amb el davantal posat, va fer dringar una cullereta contra un estri metàl·lic, i aquell va ser el senyal que va cridar tothom a taula. Es van asseure, devien ser onze o dotze, i el dinar de celebració va començar.
Els entrants, i la conversa que comença, serena, encara amb sentit, ordre i respecte. Canvi. Plats buits cap a la cuina, plats nets cap a la taula.
El primer plat, i les copes que es tornen a omplir, i les boques que ja no saben callar, i els temes recurrents de sempre. I el més recurrent de tots, la seva infantesa.
Un parell d’anècdotes mal datades, mal recordades, repetides insaciablement. Sempre les mateixes, no n’hi deu haver més. Solen agradar les repeticions, els llocs coneguts, tot menys els canvis. I ell sentint que n’està ben fart, però protestant poc, cansat de sentir-les, les anècdotes, i encara més de queixar-se. No passa res, no és res de greu el que s’explica, però, ostres... Que no ha passat res més al món en vint o vint-i-cinc anys? Calla i menja, deixa que diguin i fa per anar a beure.
I llavors és quan la copa, literalment, li ha esclatat entre les mans.
Però això només ho sap ell, que li ha esclatat. Els altres, ja ho hem dit, un cop passat el tràngol, comencen les brometes. La copa l’ha trencat ell, l’ha tombat ell.
Se’ls mira, ja amb un posat una mica inquietant, però encara amb un mig somriure conciliador. No he fet res. Alguna cosa deus haver fet. Que no, que no he fet res, no m’ha caigut, l’he agafada entre les mans per beure i ha explotat. Com vols que hagi explotat? Mira, només l’he agafat, així.
Vol demostrar-ho amb fets i no amb paraules. I de fet, ho demostra. Perquè així que agafa la copa del seu germà, per fer la demostració pràctica, només en reposar-hi els dits, encara sense aixecar-la de la taula, la copa de cava mig plena esclata.
Ha tornat a esclatar una copa. I tornem-hi. El silenci, la reacció, la reparació dels desperfectes, les brometes.
Reprenen el dinar. Alguns enriolats pel que ja sembla una broma, els altres, els més aprensius, inquiets, una mica superats de tant de vidres, de tanta mullena, d’un dinar amb tants incidents. Miren i remiren el plat per assegurar-se que no s’empassaran cap bocí de vidre. Investiguen gairebé amb lupa els plats dels seus fills. S’ha hagut de llençar menjar, substituir plats i tovallons... és un desori. Però la festa continua.
I arriben les postres, i segueixen amb les copes, total, ja són a taula, i se segueixen omplint, i corre el cava, i es tornen a fer bromes, i recuperen el tema de la copa trencada. Mitja broma, mig retret. Alguna cosa deus haver fet. Mira que n’ets de desastre. Si no he fet res, ja us ho he dit, només les he agafat, no m’han pas caigut, no s’han tombat pas. Home, algun cop hi hauràs donat perquè es trenquessin. No hi he donat cap cop, com ho he de dir? Només les he agafades. Així.
I ho torna a demostrar amb fets. I ben demostrat, certament, perquè la copa del seu cunyat, només prendre-la entre els dits, sense ni tan sols aixecar-la de la taula, esclata en un centenar d’alegres bocins lluents. Una vegada més.
I la demostració, ara sí, sembla que es dóna per acabada.